Un dels majors problemes de les persones treballadores en molts països productors de calçat, especialment a l’Àsia, és que els salaris són molt baixos i les persones treballadores d’aquest sector poden arribar a tenir dificultats per viure dignament per la seva feina, encara que estiguin cobrant el salari mínim interprofessional. Per exemple, el salari mínim a la Xina és només la meitat del que seria necessari per viure amb dignitat, mentre que a Bangladesh no és ni tan sols la cinquena part. Rebre un salari digne és un dret humà que moltes vegades no es compleix als països productors de calçat d’Àsia. Els baixos salaris també solen comportar nivells il•legals d’hores extres.
Font: Campaña Ropa Limpia
A la producció de calçat es constata una gran diferència en la distribució dels beneficis. És habitual que el preu final de venda del parell de sabates que fabrica cada treballadora equivalgui més o menys al seu salari mensual. Això es deu al fet que la treballadora es queda amb una fracció mínima de l’import del preu de venda al públic. Per exemple, dels 120 euros que costen unes vambes produïdes a Indonèsia, les persones treballadores cobren només 2,5 euros – és a dir, poc més del 2% del preu final- mentre que la major part del valor de les sabates va a parar a la marca i al minorista.
Anàlisi de la captura de valor d’unes vambes
Per tant, les sabates que el públic va comprar per 120 euros a la botiga, el minorista les va comprar per 55 euros al distribuïdor, que les havia adquirit per 50 euros de la marca que, al seu torn, havia pagat 20 euros al fabricant.
TREBALL A DOMICILI
La indústria del calçat subcontracta molta feina a preu fet al sector informal. Aquest tipus de feines solen efectuar-les dones des de casa seva o en algun lloc proper per obtenir ingressos en efectiu mentre tenen cura dels seus fills o filles o familiars, o treballen al camp.
A través del treball a domicili els fabricants redueixen costos: els salaris solen ser més baixos, els contractes -quan hi són- són per una feina determinada i no s’han de pagar quotes a la seguretat social. A més, les despeses generals són més baixes perquè el lloguer, l’electricitat, la maquinària i els costos de manteniment corren a càrrec de les mateixes persones treballadores. Les persones que treballen des de casa no disposen de cap classe de seguretat laboral, i quan no hi ha comandes els fabricants no han de pagar salaris ni acomiadar ningú.
A l’Índia:
– El 60% de la producció del calçat de cuir es duu a terme a la llar i l’entorn familiar, o en petits tallers.
– Al sector informal, els salaris per feina a preu fet ascendeixen a unes 10 rupies, que equival a 0,14 euros per cada pala (part superior de la sabata) cosida.
– En general, al mercat de feina informal els salaris oscil•len entre les 80 rupies (1,18 euros) i les 125 rupies diàries (1,84 euros).
– Normalment, les persones que treballen al sector informal –incloent les que són proveïdores d’empreses exportadores– no arriben a percebre el salari mínim interprofessional, que a l’Índia a penes superar els 50 euros mensuals.
– Tot i això, un salari digne és de gairebé 200 euros al mes (Asia wage report).
El poc que es paga pel treball a preu fet és una de les causes que explica la persistència del treball infantil a la llar. Les persones que treballen des de casa seva produeixen entre 10 i 15 parells de sabates diàries depenent del tipus de calçat, però si treballen els menors, la producció familiar pot augmentar significativament