Mentre les grans marques i distribuïdores de roba obtenen ingents beneficis gràcies a la mà d’obra barata, milions de treballadores de la confecció a tot el món no guanyen prou per viure dignament. Els seus salaris no els permeten cobrir les seves necessitats bàsiques (alimentació, accés a un habitatge adequat, atenció mèdica, educació per als seus fills i filles…) Per tant, moltes vegades es veuen obligades a fer hores extra o endeutar-se per cobrir les seves necessitats i les de les seves famílies, i no poden arriscar-se a no treballar quan les seves condicions laborals són insegures o quan tenen problemes de salut.

Què és un salari digne? El dret a un salari digne

Un salari digne s’hauria de guanyar amb la feina feta durant la setmana laboral.no més de 48 hores), i hauria de ser suficient perquè una treballadora del sector tèxtil compri menjar per a si mateixa i per a la seva família i perquè pugui costejar-se la habitatge, la atenció medica, la roba, el transport i l’educació, i hauria de quedar-li una petita quantitat d’estalvis per poder fer front a possibles imprevistos.

Exigim

1A les marques de roba i empreses: que adoptin les mesures necessàries per garantir que les i els treballadors de tota la seva cadena de subministrament rebin un salari digne, fent passos concrets i que es puguin mesurar.

2Als governs dels països productors: que garanteixin que els salaris mínims que estableixin compleixen els estàndards del salari digne.

3Als governs europeus: que desenvolupin regulacions per garantir que les marques tèxtils assumeixen les seves responsabilitats per l’ impacte que tenen sobre la vida de les treballadores

El càlcul del Salari Digne d’una regió és clau per garantir que les i els treballadors reben un salari decent, però també perquè les diferències entre els salaris no suposin que les empreses descartin un país i comencin a fabricar els seus productes en països amb costos més baixos (és el que s’anomena la “carrera cap als mínims”).

Els càlculs d’ un Salari Digne han de tenir en compte alguns factors comuns, incloent-hi el nombre dels membres de la família als quals es manté, les necessitats nutricionals bàsiques d’ una treballadora i altres necessitats, com l’ habitatge, l’ atenció mèdica, l’ educació i uns estalvis bàsics.

L’Àsia Floor Wage Alliance basa els seus càlculs en les següents suposicions:

  • Una treballadora ha de ser capaç de mantenir-se a si mateixa i a altres 2 “unitats de consum” (1 unitat de consum = 1 adult o 2 nens).
  • Un adult requereix 3.000 calories al dia per poder fer la seva feina, i destina el 50% del seu salari a comprar menjar.
  • El 40% del salari es dedica a la llar, transport, roba, educació dels fills i atenció sanitària
  • El 10% restant del salari es dedica a altres petites despeses quotidianes, o es reserva per a estalvi

El Salari Digne d’Àsia es calcula com a PPA$ – Paritat del Poder Adquisitiu $, que és una moneda imaginària del Banc Mundial basada en el consum de béns i serveis, i estableix un estàndard de vida per poder realitzar comparacions entre els països, sigui quina sigui la seva moneda nacional.

Àsia Floor Wage Alliance realitza regularment investigacions sobre la cistella de menjar a la regió per calcular el nou Salari Digne d’Àsia. El Salari Digne d’Àsia de 2015 és PPA$1021.

Els càlculs del Salari Digne d’ Àsia no es poden aplicar sense més a altres regions, de la mateixa manera en la qual no es poden aplicar altres suposicions. Per exemple, a Àsia la despesa en menjar suposa la meitat dels ingressos d’una persona, perquè allà el menjar té un cost relativament alt i altres estàndards de vida com l’habitatge són molt baixos; no obstant això, en altres regions, com a Europa Oriental, els costos del menjar són relativament més baixos respecte a l’habitatge.

La Campanya Roba Neta estan treballant en la definició i el càlcul dels salaris dignes d’altres regions productores del sector tèxtil.

El 2014, la Campanya Roba Neta va divulgar un informe en què llançava xifres sobre la producció tèxtil a Europa. Estafades: Els salaris de misèria de les treballadores del sector tèxtil a l’Est d’Europa i Turquia. Al document, la CRN juntament amb altres organitzacions investigaven la situació salarial i les condicions de vida de les treballadores de la confecció i les seves famílies en aquesta regió.

 L’informe va fer sortir a la llum que tres milions de persones dedicades a la indústria de la confecció a Turquia, els Balcans, Eslovàquia, Moldàvia i Ucraïna treballaven sota pèssimes condicions laborals. I són precisament marques de moda molt reconegudes les que s’estan beneficiant de l’empobriment d’aquests països productors de peces de vestir.

La CRN va comprovar com aquestes fàbriques produïen roba per a les següents marques i cadenes de distribució, entre d’altres: Zara / Inditex, H&M, Hugo Boss, Adidas, Puma, Nike, Levi ‘s, Max Mara, Tom Tailor, Benetton, Mango, Tesco, Versace, Dolce & Gabbana, Gerry Weber, Otto, Arcàdia, Prada, Esprit i C&A. 

Els salaris de pobresa són endèmics a tota la indústria de la confecció, fins i tot als països de la Unió Europea, les dones i els homes que cusen peces per a les firmes més prestigioses de la moda perceben salaris miserables i treballen sota condicions laborals deplorables.

A tots els països investigats es va evidenciar que hi ha una immensa bretxa entre el salari mínim legal i el que s’estimaria com una retribució equitativa digna. Aquest desfasament salarial acostuma a ser més gran en els països amb mà d’obra barata d’Europa que de l’Àsia. Els governs temen augmentar el salari mínim per l’amenaça de deslocalització per part de les firmes de moda i els seus proveïdors. A més, les institucions europees i l’FMI estan recomanant reduir els salaris mínims legals estipulats a l’informe de l’OIT de 2011, L’impacte de la crisi sobre els salaris en el Sud-Est d’Europa. La fixació de salaris mínims legals és una qüestió crucial per a les treballadores d’aquesta indústria, ja que normalment és l’única remuneració que perceben.

Les treballadores europees de la confecció a Eslovàquia i Turquia van denunciar que guanyaven tan sols entre un 10% o un 36% del salari mínim estipulat. Els països que tenen el salari mínim legal més baix (inferior al 20%) són Geòrgia, Bulgària, Ucraïna, Macedònia, Moldàvia, Romania i la regió de l’Anatòlia oriental a Turquia. Des de 2013, Bulgària, Macedònia i Romania tenen salaris mínims legals per sota dels de la Xina.

 En un altre informe de 2015 sobre la indústria de la confecció polonesa, es posa al descobert que fins i tot Hugo Boss no paga a les treballadores que produeixen la seva roba el salari mínim legal estipulat. A Polònia, el sou mínim de les treballadores representa tan sols un terç del salari mínim previst. 
Les empleades de la confecció es troben sota una enorme pressió per mantenir els seus llocs de treball, ja que per a moltes famílies és l’única font d’ingressos regulars. No importa la precarietat de la seva situació laboral, rendeixen el millor que poden donades les condicions, ja que no es poden permetre’s el luxe de perdre la feina. Amb massa freqüència, les treballadores han de triar entre una retribució mínima i la seva salut. Les firmes sobreexploten aquesta relació dependent i la dedicació de les treballadores.

Els resultats de la investigació van revelar que la situació de les dones era encara pitjor, ja que afectava la seva salut quan elles són les encarregades de les cures a les seves famílies. A més, la tasca que realitzen no està reconeguda i es valora com a treball “no qualificat” en comparació amb el dels homes que es considerat com a “tècnic”. Les dones també pateixen pobresa extrema, estrès per falta de temps i assetjament sexual amb massa freqüència. A tota la regió, les condicions laborals i els baixos sous en el sector de la confecció són infames, i es veuen com una simple “contribució” als ingressos familiars, com a sou complementari. No obstant això, contrari a aquesta percepció, la majoria de dones treballadores són mares solteres o el principal sosteniment de la família.

La producció de peces de vestir a Europa crea pobresa – en lloc de permetre a les treballadores i les seves famílies escapar de l’exclusió social
Treballar a la indústria de la confecció contribueix a la pobresa familiar i a l’exclusió social. Als països investigats, un total de tres milions d’empleades formals i informals del sector de la confecció es veuen afectades per aquesta situació. Els problemes que contribueixen a l’augment del risc de pobresa i l’exclusió social són les següents:

• els sous estan molt per sota del nivell de subsistència i el llindar de pobresa, així com lluny del que s’estimaria com un salari mínim digne.
• es desenvolupen pràctiques salarials il·legals;
• les dones són objecte de discriminació tant pel que fa a la seva remuneració com en el tracte que reben
• els empleats depenen del sou que guanyen com a font principal d’ingressos de la família;
• tot just tenen una representació col·lectiva activa en forma de sindicats o organitzacions de suport als treballadors

La investigació va revelar també que les treballadores a Geòrgia (a causa d’una absència gairebé absoluta d’una protecció legal i institucional), les treballadores que treballen a casa a Bulgària i els immigrants a la regió d’Anatòlia Oriental a Turquia enfronten el major risc de pobresa i menys oportunitats a causa de les seves condicions de vida.

Ni les institucions estatals ni les inspeccions de treball no funcionen com se suposaria que deurien segons la legislació, i a Geòrgia són pràcticament inexistents. La UE i la “troika” (Banc Central Europeu, l’FMI i els ministres de finances de la Comissió Europea) són les forces polítiques claus en la situació que es viu als països post-socialistes que hem analitzat. Actualment, no es fa un seguiment de les obligacions i responsabilitats d’aquestes institucions pel que fa als drets humans. A l’estratègia Europa 2020, la UE obliga els seus països a reduir la pobresa. Per aconseguir-ho, han de reduir en 20 milions el nombre de persones en situació de pobresa o risc d’exclusió social abans de 2020. Un salari digne per als tres milions de treballadores de la indústria de la confecció i les seves famílies contribuirien a assolir aquest objectiu.

Els Estats productors, la Unió Europea, les pròpies marques de roba i calçat, així com les empreses minoristes tenen el deure i la responsabilitat de respectar i protegir els drets humans. Amb la finalitat de complir el seu deure, la Campanya Roba Neta recomana que la UE estipuli un mínim salarial del 60% del sou mitjà dels països de tot Europa. Aquest límit podria ser també una recomanació per als països candidats a l’adhesió a la UE. De la mateixa manera, vam suggerir a les marques augmentar immediatament el nivell salarial fins a aconseguir el 60% del sou mitjà com a primer pas cap a una retribució digna per a les treballadores del sector.

A més de les marques, les companyies de venda al detall i els patrons, els governs nacionals tenen un paper clau en la tasca de protegir la seva ciutadania de l’explotació laboral.

Tot i que la major part dels governs estableixen salaris mínims, aquests no solen proveir ingressos suficients com per mantenir una família de quatre membres per sobre del nivell de pobresa nacional. Molts països productors del sector tèxtil han establert salaris mínims legals per sota del nivell de subsistència per atreure inversions.

Els governs han de garantir que el salari mínim legal sigui almenys suficient per viure dignament, que s’ implementi degudament i que es promogui. Haurien de desenvolupar regulacions que garanteixin que les companyies assumeixin les seves responsabilitats per l’impacte que tenen sobre la vida de les treballadores de les seves cadenes de subministrament, incloent-hi el seu dret a un salari digne.

Participa:

¡Únete a la nostra crida i FIRMA ARA perquè les i els treballadors del sector tèxtil rebin un salari digne ara!

FORMULARI

Pin It on Pinterest

Share This