Què passa amb els salaris al món de la confecció?
Tot i que moltes marques de roba inclouen el pagament d’un salari digne en els seus codis de conducta, gaire bé cap ha intentat posar-ho en pràctica. En realitat, la majoria s’esforça per pagar el salari mínim als seus proveïdors. El salari base en el sector de la confecció poques vegades supera el mínim legal, en lloc de representar el pis mínim salarial per sota del qual cap treballadora pot caure, s’ha convertit en un sostre per sobre del qual poques treballadores arribaran. Malgrat que la majoria de països tenen establert un salari mínim legal, aquest es manté molt per sota dels nivells de subsistència a fi d’atraure les inversions estrangeres. Els salaris mínims no s’ajusten a l’augment del cost de la vida, disminuint progressivament els ingressos de les treballadores. L’augment global del cost de la vida ha fet que la situació sigui encara més desesperada, arribant al punt que la població no pot cobrir les seves necessitats bàsiques. De fet, els salaris en la indústria tèxtil i del calçat per una setmana de treball estan habitualment per sota del llindar de la pobresa absoluta declarat per l’ONU.
Un model insostenible
La indústria de la moda és un dels negocis més lucratius, gràcies a les inversions multimilionàries de les grans firmes i al marxandatge. Aquestes empreses no són els responsables directes de la seva pròpia producció, instal•lacions o treballadores, sinó que subcontracten la producció a països on els salaris són molt baixos- una pràctica que els dóna una tremenda flexibilitat sense haver d’assumir la responsabilitat de pagar a les treballadores que produeixen la font de la seva riquesa.
La pressió que exerceixen les marques sobre els proveïdors: costos, terminis d’entrega o la variació del volum de les comandes segons les exigències del mercat; repercuteix sobre les treballadores en forma de salaris de misèria, horaris de treball excessius, males condicions laborals i la negació del dret a organitzar-se.
Quan els sindicats intenten negociar un salari digne, la resposta és sempre la mateixa: “els preus que rebem dels nostres clients són molt baixos, i altres països produeixen per molt menys, no podem permetre’ns el luxe de pagar més”. L’amenaça de tancament de les fàbriques i per tant la desaparició dels llocs de feina, s’ha convertit en una arma molt potent per evitar que les treballadores s’organitzen en sindicats i exigeixen millores salarials. I no són les úniques que tenen por de demanar un augment salarial, l’explotació laboral de les treballadores no s’entendria sense la complicitat dels governs qui, ja siga per temor a les represalies internacionals o per la seva pròpia corrupció, no arriben a tirar endavant augments salarials significatius i una reforma laboral estructural. Les lleis nacionals no són suficient per frenar aquesta dinàmica, ja que amb més o menys subtilesa les empreses transnacionals gaudeixen d’impunitat legal gracies als acords comercials que firmen amb els governs locals.
Aquest model de negoci basat en l’exportació de peces de vestir a un mercat ja de per si saturat, deixa atrapades a les persones treballadores en treballs precaris, insegurs i mal pagats. Les empreses internacionals no treuen de la pobresa a les treballadores, com s’acostuma a justificar, al contrari, es beneficien gràcies a elles. Cal que recordem que les empreses transnacionals destrueixen més llocs de treball dels que generen, ja que l’artesania i la indústria local acaba per desaparèixer al no poder competir amb aquestes empreses. Són ells qui marquen els terminis del comerç, incloent els preus que paguen als productors, el que afecta directament als salaris de les treballadores.
Abordar les causes des de l’arrel requereix una proposta que pose èmfasi en la importància de la solidaritat internacional entre les persones treballadores; que estimuli una redistribució justa dels beneficis al llarg de tota la cadena de subministrament i que promoga la negociació col.lectiva entre treballadores i empresaris.