La cultura neoliberal ha construït un relat que diu que les persones en situació de pobresa són responsables de la seva pròpia misèria. Tot i així, nosaltres sabem que la nostra economia està estructurada de manera que limita a moltes persones la capacitat per tirar endavant i que aquesta situació s’agreuja davant d’una discriminació sistèmica al lloc de treball, en l’àmbit de l’educació i en altres espais de la vida.
Juntament amb la classe, la raça i l’orientació sexual, el sexe és un dels factors més determinants a la nostra societat. La forma en què la nostra societat es configura, entorn al patriarcat i al capitalisme, proporciona una redistribució desigual dels recursos i dels privilegis que beneficia els homes. Tant al Nord com al Sud global, l’empobriment material de les dones és un fet, així com l’empitjorament de les seves condicions de vida i la vulneració dels seus drets fonamentals.
Se suposa que les dones reuneixen les condicions que demana el nou mercat laboral mundial: són persones flexibles, amb gran capacitat d’adaptació, a les quals es pot acomiadar fàcilment, que estan disposades a treballar en horaris irregulars o parcials, a domicili, etcètera. En els països europeus, per exemple, la situació de les dones arrel de la crisi ha empitjorat notablement. A Catalunya la bretxa salarial s’ha incrementat, situant la diferència entre dones i homes entorn al 19%. L’ índex de pobresa de dones i homes també ha augmentat: a Catalunya aquesta xifra és de 1,5 milions, dels quals 793.800 són dones.
El procés global neoliberal no només està feminitzant la pobresa, sinó també la supervivència. La producció alimentària de subsistència, el treball informal, l’emigració o la prostitució són les activitats econòmiques en què les dones representen el major col·lectiu que les reprodueix. Per exemple, les dones dels països empobrits no posseeixen ni el 2% de la terra cultivable, però produeixen el 70% dels aliments.
Si fem una ullada arreu del món podem veure com la desigualtat entre dones i homes es reprodueix sempre igual, de forma més o menys visible en les diferents societats: societats on la dona no té dret al treball, on treballa però no gestiona la seva pròpia economia, on no té dret a terres ni recursos ni propietats, on només se l’explota…
No ens cansem de repetir que al sector de la confecció el 80% de les persones que hi treballen són dones. La indústria tèxtil globalitzada continua ocupant majoritàriament dones en una situació de precarietat extrema molt similar a les de les obreres que protestaven el 1908. Les desigualtats de gènere contribueixen a la perpetuació d’aquesta situació. El mercat de treball de les zones industrials es nodreix de noies joves que migren des del món rural per aportar un sou a l’economia familiar que ja no pot subsistir amb el treball al camp.
Els cinc països amb major pobresa extrema són un exemple de com anys de polítiques comercials i processos de deslocalització, sota promeses de desenvolupament, no han servit per eradicar la pobresa, sinó que han canviat les formes de viure aquesta pobresa i de sobreviure en ella. En aquesta llista hi trobem la Xina, Índia, Nigèria, Bangladesh i la República Democràtica del Congo. Entre aquests trobem tres dels principals exportadors de productes tèxtils, sector on la mà d’obra es majoritàriament femenina, hi ha feines menys especialitzades i pitjors condicions laborals. D’altra banda, hi ha Nigèria (vuitè exportador de petroli del món, país dominat per les transaccionals energètiques que s’apropien dels biocombustibles) i el Congo, el major exportador de coltan –mineral que es fa servir en la producció de mòbils i ordinadors- matèria per la qual es manté un dels conflictes bèl·lics més sagnant de l’Àfrica.
Ser pobre i dona és fer front a una doble discriminació. No hem de permetre que els governs segueixin ignorant els efectes negatius que les seves polítiques tenen sobre les nostres vides. S’han de defensar els Drets de les Dones des del dret internacional, com a drets universals a la igualtat i la no discriminació. Aquests drets, així com el de la intimitat i la vida familiar, l’educació i un nivell de vida adequat, es veuen seriosament compromesos per aquestes polítiques. Els governs de tot el món estan construint polítiques socials entorn a interessos econòmics i estereotips sobre les persones en situació de pobresa, i no en referència a les desigualtats estructurals que els hi afecten. Això ha de canviar: la desigualtat de gènere i la desigualtat econòmica són dos conseqüències entrellaçades del sistema del sistema econòmic capitalista i per tant han de ser de ser abordats de forma conjunta.
