Per Lydia Sangüesa membre de la Campanya Roba Neta i Col.lectiu RETS
Fa anys, que abans de comprar una peça de roba ràpida m’ho penso dues vegades. Abans, podia trepitjar un Zara i emportar-me un bon grapat de roba, que em durava exactament una temporada, i que acabava abandonada al fons del meu armari o, amb sort, reciclada. La temporada següent, repetia el mateix hàbit de consum.
Però, en algun moment de la meua vida, em vaig adonar que el cost de la moda ràpida és massa alt per a mi. La moda ha d’aportar-nos en cert sentit confiança, bellesa o felicitat, i jo no sento cap d’aquestes coses sabent que estic fent servir una peça que es va fer en condicions que no m’agradarien per a cap dona que conec. També em vaig adonar que la compra repetida de tanta roba barata (no només per moda sinó també per necessitat, perquè la roba, literalment, es desfà) no és satisfactòria. Em sento més satisfeta en construir un armari especial, amb peces que vull mantenir i portar durant anys – ja sigui perquè són de bona qualitat o perquè no responen a les tendències d’una temporada.
Vaig començar a observar com funcionava la indústria de la moda. Com és el procés creatiu per crear una peça del no res, des del panell d’inspiració, els teixits i les formes fins a la producció. Vaig veure també com els dissenyadors es veuen obligats a seguir un ritme ultra accelerat que ja no té res a veure amb les dues temporades (hivern i estiu) sinó que ha de donar resposta immediata a les noves tendències.
També vaig veure (i segueixo veient) la freqüència amb què les grans cadenes de moda copien descaradament dissenyadors emergents, de vegades llançant-los al mercat molt abans que les peces originals i per un preu molt inferior. Així, mentre els dissenyadors petits treballen hores i hores per crear nous dissenys innovadors, compren materials de qualitat i donen feina a tallers i fàbriques locals o tallers de producció responsable, les grans cadenes de moda estan molt lluny d’això.
Ens agradi o no, la nostra roba diu molt de nosaltres. És una de les primeres coses que es veu i, per això, en certa manera, ens defineix. Jo vaig decidir que no vull que la roba ràpida em defineixi. No vull que la roba que em poso estigui connectada amb el dolor i el sofriment dels altres. No vull que es trenqui poc temps després d’estrenar-la. I no vull anar exactament igual que qualsevol altra noia de la meva edat.
Quan posem en el centre de la nostra vida allò que comprem, deixem escapar l’altra experiència d’allò que veritablement és la moda: una eina per a expressar qui som i com ens relacionem amb el nostre entorn, i no sols què som capaços de comprar. Si traiem de la nostra vida la fast fashion, serem capaces de veure la moda com el procés creatiu i artesanal que realment és.
