Les dues cares de l’imperi Inditex

22/gener/2013

Per Albert Sales i Campos, activista de la CRN i membre del col·lectiu RETS

Publicat al Setmanari La Directa, número 301 (16 de gener de 2013)

[Versión en castellano aquí]

L’imperi Zara: riquesa i ocupació per a qui?

En els darrers anys, l’empobriment generalitzat de la ciutadania europea, espanyola i catalana ha conviscut amb el creixement de les fortunes de les elits empresarials i financeres. Tot i que són temps complicats per justificar les enormes desigualtats existents davant una ciutadania cada cop més ofegada per la situació econòmica, hi ha una sèrie d’individus que són enaltits pels mitjans de desinformació de masses com a exemple de persones “fetes a sí mateixes”, creadores d’activitat econòmica i, en conseqüència, de llocs de treball, i que mereixen una especial beneració per part d’una ciutadania necessitada d’ídols i lideratges morals. Entre aquests individus destaca un dels grans triomfadors espanyols: Amancio Ortega, fundador i principal accionista del Grup Inditex, l’empresa que hi ha darrera de les marques Zara, Pull and Bear, Massimo Dutti, Bershka, Stradivarius, Oysho, Zara Home i Uterqüe.

301DIRECTA_001El senyor Ortega gaudeix de la tercera fortuna personal més important del món segons la revista Forbes. L’assoliment de la tercera posició en aquest reputat podi durant el 2012 va ser aprofitat per columnistes i tertulians per repetir la llarga lletania d’elogis cap a l’empresari gallec que s’ha enriquit, segons ells, a base de dur treball, creant riquesa i ocupació, sense veure’s esquitxat per l’onada de descredit que afecta als negocis financers i a la banca. Els mitjans de desinformació majoritaris però, obliden a les costureres gallegues que durant dècades han aixecat les marques del grup Inditex treballant molt molt dur a canvi de salaris més aviat modestos. En l’expansió de la companyia gallega, fundada el 1986, la contractació de la confecció a fàbriques repartides per tot el món s’ha convertit en la norma. Inditex és el principal client de les fàbriques i tallers de països com Bangla Desh, Cambodja o el Marroc. Després de les nombroses acusacions per situacions d’explotació laboral a les seves fàbriques proveïdores, l’empresa ha desenvolupat una estratègia de responsabilitat social empresarial que s’utilitza com a exemple en les escoles de negocis que impulsen aquest concepte. Fins i tot, en el marc de la responsabilitat social, ha signat un acord marc internacional amb la Federació Internacional de Treballadors de la Indústria del Tèxtil, la Confecció i el Cuir.

Malgrat tot, l’agost de 2011, el Govern brasiler va descobrir tallers clandestins a São Paulo on immigrants llatinoamericans confeccionaven roba de Zara en condicions d’esclavitud. El cas es va saldar amb un acord entre Inditex i Brasil pel qual l’empresa gallega destinaria 1,4 milions d’euros a finalitats socials en aquest país. A l’Argentina, la cooperativa La Alameda ha denunciat casos molt similars als del Brasil, documentant situacions d’esclavitud entre immigrants bolivianes que cosien roba per Zara. Al desembre de 2011, la campanya Roba Neta publicava un informe sobre les condicions de vida de les obreres de la confecció de Tànger en què es documentaven les situacions d’explotació laboral que viuen les treballadores que cusen roba per al mercat internacional en les zones industrials de la ciutat marroquina gens diferents a les de les fàbriques no sotmeses als controls i auditories d’Inditex.

I les denúncies públiques cap a la companyia d’Amancio Ortega no procedeixen només de les seves fàbriques proveïdores a l’estranger. Les persones que treballen a les seves botigues pateixen unes condicions laborals que solen situar al límit de la legalitat. La internacionalització de les Empreses Transnacionals espanyoles també consisteix en buscar noves clienteles. Les polítiques d’austeritat i l’erosió del drets de les persones treballadores a l’estat espanyol condemnen a totes aquelles empreses que depenen de la demanda interna. D’aquí la insistència de les elits econòmiques i polítiques en la necessitat “d’internacionalitzar” les empreses i de buscar nous mercats. A empreses com Inditex no els suposa cap problema la caiguda de la demanda interna espanyola en un pou sense fons. Per això l’increment de botigues a Espanya durant el 2011 va ser de 7 establiments mentre arreu del món el grup va expandir la seva activitat de venda al públic en 483 botigues.

Amancio “el filántrop”

Per reforçar la idea de que l’èxit de persones com Amancio Ortega en els negocis repercuteix positivament en la resta de la societat, no falten els projectes filantròpics per afavorir a persones i col·lectius en situació de pobresa. El juny de 2012, el Grup Inditex va anunciar que destinaria més de mig milió d’euros a tres programes de desenvolupament dirigits a la millora de la qualitat de vida de tres comunitats vulnerables de Bangla Desh.

foto: cotizalia.com

foto: cotizalia.com

De ben segur que els beneficis que les obreres i els obrers bengalís han aportat a Inditex superen amb escreix aquesta xifra. Bangla Desh presenta els salaris i els costos laborals industrials més baixos del planeta. El 2006, després de manifestacions multitudinàries i forts enfrontaments entre obrers i obreres i dispositius policials, el govern va incrementar el salari mínim mensual en el sector de la confecció fins a arribar als 1.662,50 Taka mensuals (aproximadament 20 euros). Quan els treballadors i les treballadores van sortir al carrer per protestar pel que consideraven un increment insuficient, la repressió va ser molt més intensa i es van empresonar i assassinar diversos líders de les organitzacions de persones treballadores. Avui, una obrera pot arribar a ingressar 34 euros mensuals si té la sort que se li paguin les hores extra. A més, aquest país asiàtic acumula un llarg historial de catàstrofes laborals amb freqüents incendis i esfondraments de fàbriques en que moren desenes i fins a centenars de persones treballadores. En diversos dels centres de treball afectats en els darrers anys s’hi ha documentat producció per les marques d’Amancio.

Un moment de dificultats com el que passen moltes famílies de l’Estat espanyol és idoni per demostrar el caràcter filantròpic de les grans personalitats empresarials. Amancio Ortega va fer el seu gest mediàtic el passat octubre de 2012 quan va donar públicament 20 milions d’euros a Càritas per projectes locals. Per a les elits econòmiques així és com funciona la redistribució de la riquesa. Els grans empresaris, que es beneficien d’una indústria global on la explotació de les obreres és la norma i que han estat generadors de precarietat laboral als seus països d’origen, reparteixen alguns milions de manera arbitraria entre el precariat resultant de la seva globalització.

Mai està de més mostrar aquests gestos de caritat en una perspectiva relativa. El donatiu del Grup Inditex per a projectes a Bangla Desh només constituïa un 0,03% dels prop de dos mil milions d’euros de beneficis registrats per l’empresa l’any 2011. Pel que fa als vint milions d’euros amb que l’Amancio Ortega va obsequiar a Càritas, es tracta d’un 0,05% de la seva fortuna, que ronda els 38.000 milions d’euros.

Responsabilitat social: vestits de seda per a mones sense escrúpols

Als anys 90, els primers escàndols relacionats amb les condicions de treball a les cadenes de suministrament globals de la indústria de la moda es centraven en revelar l’explotació de treballadors i, sobretot, treballadores menors de 16 anys a països com Xina, la Índia o Pakistan. Arrel d’aquelles primeres denuncies i de l’alta sensibilitat mostrada per l’opinió pública dels països rics davant la presencia de menors en fàbriques insalubres, les marques internacionals han fet grans esforços per evitar situacions en que es pugui relacionar la seva imatge amb el treball infantil.

sumangaliPerò l’explotació infantil no està eradicada en el sector. Al Marroc, les obreres entrevistades en la darrera recerca de la Campanya Roba Neta espanyola explicaven que durant el període de vacances escolars moltes nenes s’incorporaven a les factories com a aprenentes, realitzant les mateixes tasques que les treballadores adultes però cobrant només un 40% del salari mínim.

Les darreres denúncies globals per explotació infantil estan relacionades amb els informes publicats per SOMO (Centre de Recerca sobre Empreses Transnacionals per les seves sigles en Holandès) i l’ICN (el Comitè Indi dels Països Baixos) durant el 2011 i el 2012 sobre la situació a les fàbriques de Tamil Nadu, a l’Índia. Als documents “Captured by Cotton” i “Maid in India”, es denunciava que centenars de milers de nenes estaven treballant en aquella regió sota un règim anomenat Sumangali que consisteix en pagar a dones joves una suma de diners que s’utilitzarà per un dot al final d’un període de tres anys. Suposadament, les treballadores disposen del necessari per viure i acumulen hores de treball per tal de poder pagar un dot que garanteixi un bon casament. El resultat acaba sent una situació que pot ser qualificada de treball forçat. Les treballadores, extremadament joves, són sotmeses a llargues jornades laborales, en centres de treball insalubres i per salaris irrisoris, inclús si comparant-los amb el mínim legal de la zona.

Empreses internacionals com Marks & Spencer, Diesel, Ralph Lauren, o Quicksilver, han intentant desmarcarse de l’assumpte malgrat aparèixer als informes. Inditex, per la seva part, va afirmar taxativament que les seves autories li garantien que cap dels seus proveïdors mantenia el Sumangali. A la investigació de l’informe “Maid in India”, SOMO i el ICN van identificar producció per a Pull and Bear (marca propietat d’Inditex) a Eastman Exports documentant que la fàbrica comptava amb treballadores de 14 i 15 anys i que durant algunes èpoques de punta de feina s’havien registrat torns de més de 24 hores seguides.

Noticies

Pin It on Pinterest